FÈLIX SIMON, El 3 de vuit, 7.07.2006, Poder i recursos per al Penedès

Si l’actual estructura provincial va ser establerta el 1833 per aconseguir un control territorial uniforme, unitari i igualitari, com és que el Govern de la Generalitat ha trigat tants anys a plantejar la seva reforma?. Avui, que ja ningú no dubta d’aquell triple principi de racionalitat, subsidiarietat i democràcia, és necessari establir el més aviat possible la distribució del poder i dels recursos en el nou mapa de vegueries. Però fins que els territoris de Catalunya no s’enquadrin en vegueries, tot pensant en la legislatura que s’obrirà amb les properes eleccions a la tardor, queden molts temes per resoldre del seu caràcter específic i llur encaix.

La vegueria, en la concepció del nou Estatut, serà l’àmbit per a la racionalització i descentralització de l’administració de la Generalitat i per a la cooperació local, tot assumint les competències exercides fins avui per les Diputacions. Hi ha un altre objectiu bàsic: la millora de la capacitat de control democràtic per part dels ciutadans. Segons declaracions de l’Oriol Nel.lo, “les vegueries hauran de constituir l’àmbit per a la planificació territorial, tot promovent acords entre la Generalitat i els representants dels respectius territoris”. Ens estem referint a matèries tan crucials com són la traça i la prestació de les infraestructures, la reserva de sòls per al creixement urbà i la gestió dels espais oberts.

Així doncs, els 47 municipis del Penedès i els de l’Anoia que s’hi vulguin afegir, ja haurien de començar a repensar la seva especificitat i la forma de cooperar entre ells. Caldria partir del fet que amb la Vegueria Penedès, els municipis recuperarien llur autonomia i podríem negociar plegats i sense condicions, una solució que tingui en compte els interessos de tot Catalunya. Avui, la macrocefàlia barcelonina no sols no té res a veure amb les comarques i les futures vegueries, sinó que tampoc no té cap respecte per la geografia i encara menys pel sentiment de pertinença de la gent. I això no ens convé. Estem en una situació en què es produeixen uns canvis, i cal intervenir-hi. “No sobreviu l’espècie més forta ni la més intel·ligent, sinó la que s’adapta més bé al canvi” (Charles Darwin).

Si la base territorial és condició necessària per a l’existència de tota organització política, els ciutadans hem de ser realistes i treballar en la creació de voluntats polítiques majoritàries; cal apostar amb claredat, per un desenvolupament sostenible que comporti una qualitat de vida acceptable i el manteniment de la cohesió social. Però si alguns, potser amb altres ambicions, s’entossudeixen a boicotejar aquesta voluntat exercida i compartida que tenim la majoria, seguirem sense l’àmbit funcional de planificació pròpia i sense la Vegueria Penedès, cosa que voldrà dir, a la pràctica, continuar amb el poder i els recursos tan minsos com els que tenim ara.

Fèlix Simon