SERGI MARIN, El 3 de Vuit, 31.03.2006. Vegueria, democràcies i Neolliberalisme

 
Diuen alguns detractors de la Vegueria Penedès que a aquesta li falta, per reeixir, massa crítica, referint-se a una carència de tamany territorial i de població. Ho fan des de la legitimitat d’ostentar el poder democràticament delegat, en un sistema de democràcia que ells anomenen representativa, però que realment es limita a la capacitat d’escollir cada quatre anys a qui, d’entre unes faccions que detenten el poder econòmico-mediàtic, donem un xec en blanc per governar per nosaltres (i de vegades contra nosaltres), i jo, per tant, qualifico com delegada.

Són els mateixos que tenen com a objectiu primer, confessat i fins i tot obsessiu situar Barcelona a la primera divisió del món mundial globalitzat, competint com regió metropolitana de xarxa (de negocis, inversions i especulació financera i immobiliària) amb Paris, Londres, Milà, Berlín...., que respon a la lògica neolliberal d’acumulació i creixement accelerat. Simplement “per que s’hi ha de ser”.

Neguen la evidència de l’absència de massa crítica de Barcelona per competir per si sola amb aquestes megalòpolis. Ni pot competir en població (la ciutat de Barcelona, que perd habitants, té una població de 1,5 milions), ni en superfície (Barcelona és una ciutat petita, encorsetada entre la serra de Collserola, altres municipis i el mar). Intenten, doncs, “engreixar” Barcelona a base de sumar-hi tot el sumable en la “seva” pretesa àrea metropolitana, embrió de la futura Regió I o Vegueria de Barcelona. I aquí és on toquen el voraviu al Penedès.

Al Penedès s’ha engegat una campanya des de la societat civil, basada en la participació dels ciutadans organitzats en xarxa, que, utilitzant els mecanismes (escassos) existents, “participen” de la vida pública quan a la opinió territorial. Els legitima el pes de les persones i entitats que els fan costat, i encara les decisions que el “poder democràtic delegat” va prenent en les seves pròpies institucions.

Des del Penedès, i a partir d’aquesta democràcia participativa, es pretén fer arribar als governants del país un missatge no només de no voler pertànyer a aquest “tinglado” metropolità, sinó de no voler seguir-lo en la seva espiral de creixement (cap a on i fins a on?) ni d’acumulació (per gastar-ho tot més de pressa?) i el que suposa. Aquí es veu la vida d’una altra manera, es viu en un altre ritme, i s’entén el país des de una òptica diferent. Potser és que creiem en el futur de Catalunya?. No es vol, doncs, una Catalunya ciutat sinó una Catalunya país. I per això s’aposta per una Catalunya paradigma, una Catalunya social, de mida humana, participativa, liderada per una Barcelona que pot aspirar més a ser el Porto Alegre europeu, abans que una mala còpia de Manhattan esquitxada, fins que no molesti, de modernisme.