Dissabte hi havia neu al Montgròs. El temps estava tapat i amb prou feines es veia la muntanya que separa el Garraf de l’Alt Penedès però que s’atalaia tant des de la costa com des de la plana de Vilafranca. També hi havia neu al Baix Penedès i molta més a l’Anoia. La nevada, malgrat tot, no va impedir que es celebrés la matinal sobre la vegueria pròpia –o Penedès, com ja diuen ara els papers– que el grup impulsor havia convocat al Museu de Vilafranca.
No vaig poder ésser-hi perqué la nevada –forta pels qui no som d’alta muntanya i fluixa pels qui estan avesats a la neu– que queia a Canyelles prenia a la carretera. I la ràdio no s’estava de dir i repetir que la gent no es mogués de casa. I Ordal estava glaçat i tancat. Adéu debat, doncs. Sort que va haver-hi valents. Davant el temps, pel debat i per aconseguir la vegueria. Diumenge a la nit des del Vendrell un acorralat pel temps preguntava com havia anat. És a dir, la vegueria és cosa de coratge.
I coratge polític. Perquè aviat, un cop aprovat i refrendat l’Estatut, tocarà fer aquest debat. “N’hi ha per dies, doncs”, comentà un pessimista. Vist l’embolic en qué s’ha situat un cop més el projecte d’Estatut abans no es discuteixi oficialment al Congrés, poden tenir raó els pessimistes i previsors. Les vegueries poden anar per llarg perqué el Govern de la Generalitat ha d’impulsar-ne l’establiment i ves a saber quin govern hi haurà i quina salut tindrà un cop hagi estat refrendat l’Estatut.
Aquí i ara, l’Estatut és l’estatut dels murris. Dels polítics astuts que més enllà o més ençà de les idees i grans preceptes han pactat i contrapactat acords de mínims i futurs polítics que només s’intueixen perquè això mai s’escriu. Murri ha estat el PSOE que ha donat la volta als repatanis del PSC i ha buscat el pacte. Mas perd l’alè per reunir-se –àdhuc deixant de banda al seu soci d’Unió sense tenir en compte el treball de nyic nyic que Duran fa a Madrid– amb el president del Govern a la Moncloa i sortir traient pit i dient que endavant les atxes de l’Estatut que ara va de bo. ERC reacciona com la muller, o el marit, burlat i enganyat i es descobreix, de cop, fent pam i pipa al mig del carrer. Blasma, critica, amenaça, explica, va i ve i planta cara davant el tomb que per a ells dóna la vida. Va ajudar a Zapatero a ser president i ara busca qui t’ha picat.
En el sainet hi ha encara la filtració que el PSOE ha pactat que Maragall no es presentarà a la reelecció i així quedarà aplanat el camí de Mas a la Generalitat, i el desori que conjuntament han creat els convergents i el PSOE –el senyor Blanco amb cara de prunes agres– demanant a ERC que si no dóna suport a l’Estatut se’n vagi del tripartit. Crisi de govern, malfiances polítiques, eleccions... Alça manela! I a sobre el ministre Jordi Sevilla lamenta que encara no és l’hora d’un president xarnego a Catalunya. Quin mal pas ha donat Sevilla quan aquí s’havia bandejat ja aquesta paraula ofensiva.
Realment la situació no és massa apta per a la gent que pateix del cor. Ja ho advertia el comunicòleg Sebastià Serrano –contertulià de moltes tert·lies– des de Catalunya Ràdio. Tampoc és apta per als étics i estétics perqué no hi ha normes clares ni el panorama és bonic. …s l’hora del astuts i el murris que no s’enfanguen en l’embolica que fa fort ni fan escarafalls a canvis imposats. La vegueria, doncs, un cop haguem superat aquest empatoll estatutari, podrà plantejar-se o tractar-se. Dimarts els consellers Bargalló i Nadal anunciaven que el Govern farà ja una enquesta als ajuntaments sobre les vegueries. És hora, també, que els sants patrons de la zona facilitin el diàleg. Perqué no sabem pas amb quin govern s’haurà d’acabar tractant la q¸estió ni amb quines aliances es sustentaran els qui manin. I si és el mateix Govern d’ara ja sabrem que cal convéncer els caps de brot socialistes rebecs al projecte. Si han canviat les tornes i Mas presideix el país estarem de sort perqué ara els convergents juguen la carta de la vegueria. “Compte! Poden capgirar el discurs”, adverteix el pessimista. Òndia!
Tot amb tot, el dimarts els papers de Salamanca, sense fer remor, arribaven a l’Arxiu de la Generalitat, a Sant Cugat del Vallés. I a Barcelona lluÔa un sol força agradable. Presagis d’esperança? Agafem-nos–ho així.