|
|
|
Fèlix Simon, 7 de gener 2007 |
|
|
Vilafranquins i vilafranquines, penedesencs
i penedesenques, amics i 1.- EL PREGONER I EL PREGÓ Vaig viure 24 anys al n. 10 del carrer Escudellers,
un indret situat entre la plaça de Jaume I i la Constitució/Vall
del Castell. Just a la cantonada, els meus pares tenien una botiga de
roba. Vaig anar fins els 16 anys al col·legi de Sant Ramon de Penyafort,
l’i·lustre vilafranquí que ara motiva el meu pregó.
Un cop casat, vàrem viure de primer al carrer Soledat i desprès
al carrer Papiol. Actualment ens estem a Espitlles, al parc del Foix,
a uns 4 quilometres en línea recta d’on som “Només l’aigua seca no l’he arribada a tastar”. Joseph Brodsky Jo no soc un saberut. Vull sentir-me persona normal, com moltes altres que viuen al Penedès, madura, emancipada, lliure, independent, imaginativa, creativa, sorprenent... Sempre acceptant la frontera de les possibilitats. Vull ser una persona democràtica, és a dir, responsable, reflexiva, raonable... que accepta que l’altre sigui diferent. No soc polític, sóc demòtic, que és un mot d’ascendència grega: “demos”, poble. Perquè la política ha fagocitat el poble, avui està per damunt de la voluntat popular o demòtica.Aquestes serien les senyes d’identitat que justificarien tot el que vull dir. “Només en dubtes t’aproparàs al ritme de les certeses” Miquel Martí i Pol. Molt sovint volen fer-nos creure que la “polis”, ciutat grega, o la “civitas” llatina, són l’equivalent de la comunitat humana de tot un territori. I no és cert. Ni l’àrea metropolitana quantificada en “polis”, ni la mera “civitas” de Vilafranca, no signifiquen de per si res més que una aglomeració de persones, necessitats i serveis; són política comptable. El terme “comunitat humana”, és molt més. Com diu en Lluis Mª Xirinacs, “s’ha interposat una perversió del llenguatge que ofusca la ment i castra l’acció”. Des d’Espitlles albirem la Vilafranca del segle XXI i tota la plana, cada cop més coberta de murs de formigó i de barreres infranquejables. Una Vilafranca i un Penedès que encara es mostren amb força i personalitat i que ressonen a gent i a història, però que no ens estalvien de patir per la seva supervivència. Per això voldria que aquest pregó fos tant l’anunci d’una festa com també una crida. M’hi empenyen les arrels i aquest neguit. I, sobretot el fet que m’ho hagin proposat com a portaveu de la Plataforma per una Vegueria Pròpia. Val a dir que ja és molta la gent de la Plataforma que d’una manera o altra ha fet el seu pregó per la Vegueria; intentaré, per tant i com bonament sàpiga ser la veu redoblada d’aquesta voluntat comuna. Partint de la figura de Sant Ramon, em situaré en les arrels i en el context actual d’un país que vol una democràcia real i no fictícia; m’adreçaré en nom de la Plataforma a les entitats i als conciutadans, invitant-los a consolidar l’entramat que ens fa ser país i, per tant, a apostar ara i aquí per una Vegueria que encarrili el nostre progrés i identitat. Que faci més visible aquesta “comunitat” que encara som i volem ser. Quin lloc no trobaríem millor per acomplir aquest encàrrec que aquest Saló de Sessions de l’ajuntament de Vilafranca, una sala de domini oficial, convertida avui en sala de domini cívic i popular? 2.- EL SANT I LES FESTES Vers el 1180-1185 nasqué el nen Ramon,
fill de Pere Ramon i de Saurina, senyors del castell de Penyafort. L’origen
del casal se situa a mitjans del segle XII quan el senyor d’Olèrdola
decideix construir una torre defensiva per aturar les incursions musulmanes.
El 1603, es convertirà Aquest sant penedesenc fou canonitzat al
segle XVII i se’n va reivindicar la figura intel·lectual i
humana. A Vilafranca, el 7 de juny del 1601 es van celebrar les festes
de la canonització amb una processó que va sortir de la
nostra vila fins al castell dels Penyafort, en el terme llavors del castell
d’Olèrdola, circumscripció que formava part de la Vegueria
de Vilafranca, aleshores en plena vigència. Del Llibre Verd de
Vilafranca, en destaquem aquests fragments: “Així que foren
molt Als anys trenta del segle passat es deixa de celebrar la festa i el 1983 diverses entitats i Ajuntament la reinstauren, esperant-ne la continuïtat per part de les entitats socials i culturals de la vila. Ramon de Penyafort fou conseller reial, general
dels dominics, inquisidor, redactor de tractats i de lleis, etc. Segons
els patrons de l’època, se’l judicà com un home
just, com un savi i com un sant. 3.- EL POBLE I L’ART DE GOVERNAR Ara bé, allò que ara diem “seu” i de “cadascú” han canviat de contingut. L’exercici de la llibertat ja no es circumscriu a l’àmbit d’unes lleis inspirades pel context medieval i eclesiàstic, que anaven de dalt a baix. El nostre món és més de tots. Aquesta és la nostra aspiració i, si més no, ho reconeix el nostre ordenament jurídic i polític, inimaginable per a Raimon de Penyafort. Però entre allò que s’ha
proclamat ser “de tots” i allò que en justícia
hauria de donar-se a “cadascú” hi ha una gran distància.
I en molts ordres, sobretot pel que fa a la democràcia: l’allunyament
entre “Si el dret impera sobre la força,
el règim tendeix a millorar.Si la força impera sobre el
dret, el règim tendeix a empitjorar”. El principi de subsidiarietat –acceptat
en teoria pels nostres polítics- diu que tot allò que pugui
fer l’àmbit públic – parlo d’autonomia cívica,
reconeguda i regulada- no ho hauria de fer l’àmbit polític.
I
Creure en les persones és veure possible l’art de governar per a i amb la gent. Això si aquest art s’inspira en un esforç renovat per saber què és just ara i aquí, quina hauria de ser l’estructura del poder per fer-lo compartit i quina la força necessària per donar la raó als qui la tinguin. Quan és practica produeix resultats extraordinaris. I una de les condicions per fer-ho realitat és que la utopia tingui reconeguts prou escons morals i reals per a fer-se visible. Que el poder, en definitiva, sigui políticament i estructuralment esponjós als canvis i als interessos del poble. “El propòsit de la política
no es produir una bona societatsinó una societat tolerable”. 4.- EL FET NACIONAL I LA NOSTRA IDENTITAT
CULTURAL Segons Josep Narcís Roca i Ferreras, teoritzador del catalanisme en el segle XIX, la independència de la nació catalana apareix des de sempre entrelligada, formant-hi un tot, amb la de “les llibertats que avui en diem democràtiques i d’alliberament...” Cal que vencem la dificultat d’aprendre
la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una
bena als ulls.” Perquè la independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país hauria de mercadejar la qualitat de la seva llibertat. L’hauria d’aconseguir per consens i no com a resposta violenta a la violència del dominador. Tanmateix, som en bona part tal com la història ens ha fet. Tenim una clara identitat cultural però duem també les marques i cicatrius de determinades decisions de polítics i governants. Sovint ens han amagat o ens han deformat la història. Els obstacles per recuperar-la no han vingut tan sols dels dominadors, sinó també de les conveniències i de les incapacitats d’una part dels de dins. Independència, sobirania, emancipació,
alliberament, autodeterminació, són sinònims i condicionen
el compliment de la democràcia perquè són el marc
de les decisions col·lectives, que necessiten l’eina d’una
cultura entesa com a solució de problemes i com a lliure resposta
a les “Un país sense poble organitzat
esdevé un cos social, cultural i territorial sense ànima, Per això, estic fermament convençut
que les cultures popular, tradicional i d’elit, interactuant entre
elles, han de fer-se patrimoni del poble i tenir-lo com a destinatari.
Han de ser alliberadores i Però amb un Estatut disminuït i assetjat, les institucions actuen massa sovint a tall d’empresa. Som consumidors de productes de fabricació institucional: cultura, salut, justícia, ensenyament, etc. Pel que fa a l’anomenada “indústria cultural”, es vol rendibilitat i se li dóna valor de canvi: cal que agradi a tothom perquè tothom ho compri. Tot un símptoma de la buidor i la uniformitat a què ens aboca el capitalisme, i també, perquè no dir-ho, del tarannà acomodatici de tots plegats que ens erosiona com a poble i com a nació. “No defensem la llengua i la degradem,
fins i tot els que juren que en són servidors fidels. Hem abaixat
el llistó artístic a tots els nivells. No ens importa la
cultura.” 5.- LES ASSOCIACIONS CÍVIQUES “Les associacions són el fòrum
on les persones poder expressar llur ciutadania, per tant el centre vital
de la democràcia és la comunitat constituïda per associacions.” Darrerament s’hi ha afegit la variable
migratòria. Els 2 M. d’habitants que tenia Catalunya l’any
1900 s’haurien transformat, en el cas que no s’haguessin produït
migracions, en una població inferior als 3 M. en lloc dels més
de 7 M. actuals. Amb la present onada migratòria, ens Una enquesta Prospectiva Catalunya 2010, mostra els valors susceptibles d’evolucionar, de millor a pitjor: qualitat de vida, salut, natura, temps lliure, expansió individual, progrés tècnic, innovació, llibertat, treball, eficàcia, standing, estil de vida, competència, seguretat, autonomia, etc. Es a dir, que podem anar enrere. Les associacions són eines socials. Llur estructura és el resultat d’un pacte i d’un lliure consentiment. Són imprescindibles. La maquinària institucional mai no arribarà a organitzar aquell escreix de vida cívica, d’entusiasme, d’alegria o de preocupació compartida per les necessitats sempre oblidades pel sistema i que neixen de la mateixa vida. Fan falta mans espontànies que creïn calor de família humana. En les associacions s’aprèn a corregir errors, a acceptar decisions, a discutir, a compartir èxits o fracassos, a treballar per quelcom que, si bé comença o acaba en la pròpia satisfacció, passa per la satisfacció dels altres. Mentrestant, es fa ciutadania. El treball de les associacions és
essencial per fer front al risc creixent de fragmentació i de conflicte.
La diversitat i la desvinculació del territori n’afebleixen
la vitalitat. Les associacions Cal impulsar les associacions, millorar-ne l’organització, la gestió interna i les estratègies de finançament. Però han de ser subjectes autònoms tot sentint-se complementaris uns i altres. I han de tenir veu en aquelles qüestions sobre les quals incideixen. Fidels al geni del país, aquesta hauria de ser la base primera de la nostra democràcia. “Tractar l’home tal com és,
és degradar-lo. Tractar com hauria de ser és honorar-lo”. 6.- LA PLATAFORMA PER UNA VEGUERIA PRÒPIA Treballar en favor d’una Vegueria Pròpia
ens porta a actuar en l’àmbit públic, com han fet al
llarg de la nostra història tantes altres entitats. Som gent normal
i corrent; silenciosa, discreta; i també Volem que el Parlament de Catalunya, quan faci la divisió territorial prevista en el nou Estatut, reconegui al nostre territori –Vegueria del segle XIII al XVIII- el dret a ser poble o “demos” i poble amb kratos, amb força. Un poble que exerceix la demo-cràcia tenint pes i incidència en els problemes que l’afecten. I això conjuntament amb els altres territoris de Catalunya. La Plataforma és un moviment d’emancipació
penedesenca. No volem veure’ns esquarterats entre Barcelona, Tarragona
i la Regió Central. Volem ser Vegueria amb els trets que ja avançava
la mateixa Diputació de Barcelona, en el document PLA D’ACTUACIÓ
DEL MANDAT 2004-2007 “ els I afegia: “Els futurs consells regionals
han de garantir, per tant, les funcions dels municipis, i esdevenint un
instrument bàsic en l'aplicació del principi de subsidiarietat
que amb diferents noms La resposta popular ha estat contundent i
a hores d’ara tenim l’adhesió de 44 ajuntaments, 3 consells
comarcals, 100 entitats, 7 associacions empresarials, 1.300 empreses i
11.650 persones a títol individual. Des de la Plataforma per una
Vegueria Pròpia fem una crida i proposem una Com bé sabeu per les nostres publicacions
i intervencions públiques, la nostra aposta va més enllà
que la mera instauració d’un organisme polític. Volem
que la Vegueria sigui una eina de participació democràtica;
que promogui un desenvolupament sostenible, creador de qualitat de vida;
que estimuli la cohesió social, base indispensable per a la promoció
d’una societat lligada al territori en el seu progrés i en
la vida democràtica. Això és el que ha empès
el nostre entusiasme i 7.- I PER ACABAR Crec fermament que els gestos senzills de coratge redoblen la dignitat i el respecte. Per això, cal lluitar junts per evitar el pitjor, aquesta decadència política que es el producte de l’apatia social. Però els partits separen, parteixen; en canvi les assemblees engalzen, uneixen les peces. Hi hem de creure. Les assemblees poden fer que en l’àmbit públic el tot sigui abans que la part. “Si pots mantenir el seny enmig de la
follia dels altres....” Rudyard En els països anomenats democràtics,
tothom es queixa de la manca de participació. Les urnes acullen
una consulta que es fa d’un en un des del sector oficial. Després
se suma i es proclama: l’única legitimitat és la sorgida
de les urnes! Però en termes de societat adulta la legitimitat
mai no serà real si no ve d’aquell caliu interior que fa seus
els problemes comuns i troba al voltant instruments, persones i confiança
per a debatre’ls; per a acceptar i rebutjar. Cal treballar per L’actual sistema substitueix la participació
directa per una d’indirecta a través de representants. Això
ha produït una progressiva desconnexió entre ells i els representats.
És trist que aquest tema faci tot just quatre dies que hagi arribat
a l’agenda política, i que de fet hi sigui per acabar de legitimar
les decisions. Estem molt lluny d’un tipus de participació
com serien les consultes vinculants adreçades a la ciutadania,
talment com es fa a Suïssa, que enforteixen el teixit social Cal treballar perquè l’administració
sigui transversal i permeable. Sense comunicació no hi ha relació,
sense reconeixement no hi ha diàleg i sense compromisos no hi ha
participació. Des de la Plataforma, ens sentim animats, a treballar
per una comunitat amb dimensió social, que Avui, que som encara masovers de l’àrea
metropolitana, del camp de Tarragona i de la Catalunya Central, faig una
crida a favor de la comunitat. Volem que les escriptures del Penedès,
vagin al nostre nom. La responsabilitat plena i sobirana d’un territori
rau en aquells que se’n senten responsables. Tan sols unes assemblees
obertes i clares podran generar el debat, l’opinió, i les
decisions que calgui prendre. Jo espero i desitjo, que tots els actuals
polítics catalans, dic tots, Les festes de Sant Ramon de Penyafort ens fa present un cop més la realitat d’unes entitats que fan teixit i nuen lligams; que són país que canta i riu i s’esplaia, que s’obre als necessitats, que s’edifica en la cultura, que pensa i treballa amb el dret i la raó i crea el coixí d’una democràcia basada en la gent i els seus vincles. Celebrem-ho tot apostant perquè aquest Penedès tingui en la Vegueria Pròpia el seu punt de referència. Aquest ha estat el meu pregó. Fèlix Simon |
|