| |
Diuen que “cada terra fa
sa guerra” i que malgrat l’allau de problemes que ens envolten
i creixen dia a dia, encara en plategem de nous o potser son vells i per
resoldre i que ara amb les noves propostes d’organització
territorial de Catalunya es el moment de parlar-ne o callar per sempre.
Davant del nou model d’organització territorial de crear set
Vegueries( incloent - hi el Alt Penedès i El Garraf en l’àmbit
de la Regió I i el Baix a Tarragona ) , que entre d’altres
propostes ens planteja el Govern, i sense que encara que no sigui oficial,
sembla tenir el consens amb matisos dels partits que en formen part, han
sorgit tímides veus als territoris del Penedès - Garraf
reivindicant la VIII Vegueria, integrada per les comarques de l’Alt
i Baix Penedès, el Garraf i potser part de l’Anoia. Mocions
a alguns ajuntaments, suport d’entitats i col·lectius al Manifest
pel Penedès promogut per l’Institut d’Estudis Penedesencs
, però al mateix temps reaccions en sentit contrari de dins i majoritariament
de fora del territori, defensant la integració en l’àmbit
de la vegueria metropolitana o Regió I de les comarques esmentades.
Naturalment des de el prisma dels defensors de la vegueria Penedesenca,
es poden i s’esgrimeixen arguments històrics, culturals, geogràfics,
econòmics etc. per tal de justificar i raonar la proposta de la
unitat dels territoris i d’un àmbit propi d’organització
i gestió per contra l’argumentació en l’altre
direcció, la de la integració en la vegueria Metropolitana
ens fonamenta al meu parer, en parlar d’una “realitat”
de comunicacions, mercat de treball, creixement urbanístic etc.
un marc organitzat de facto basat en els límits de la Regió
I dibuixada en les propostes de la Generalitat del període de la
II República, legalitzat pel Pla Comarcal de Barcelona del 56
De raons en un sentit o d’altre en trobaríem a munts, però
es per això que des de la meva subjectivitat territorial penedesenca
voldria afegir al foc del debat, per tal de mantenir-ne la flama, les
meves reflexions al respecte:
D’entrada manifesto que la dinàmica del creixement actual
del nostre País es concentra en un centralisme del Cap ( gros )
i Casal, Barcelona i la seva àrea d’influència mes
propera, la connurbaciò barcelonina abans Corporació Metropolitana
que projecta una macro vegueria per raons diuen urbanístiques,
mercat de treball, infrastructures etc. fagocitant territoris segons una
dinàmica de creixement hereva del model de “desarrollismo”
franquista consagrat a casa nostre pel “porciolisme” i que la
progressia barcelonina ha assumit com a propi maquillant-ne les formes
sense tocar el fons malgrat la democratització d’algunes institucions,
es a dir seguint la lògica de la transició i sense plantejar
cap ruptura de fons amb el model esmentat, on naturalment, la racionalitat
en la planificació urbanística i la sostenibilitat del territori
han quedat en segon terme desenvolupant-se un model que el va esgotant.
Com que Barcelona i el País necessita un aeroport mes gran per
se competitius, en lloc de potenciar els altres existents o buscar una
nova alternativa es mes fàcil engrandir l’actual, malgrat
malmetem espais naturals i provoquem un impacte sònic sobre zones
urbanes poblades, no importa sobre el paper els projectes no fan soroll.
Pot semblar que canviï de tema però es un exemple que entre
d’altres il·lustra les afirmacions anteriors i ara hi portem
el TAV, total ens sobra espai agrari.
Seguint aquesta lògica es proposa un model organitzat, que referent
als límits de les regions o vegueries no es gaire nou.
Un model de creixement que com una taca d’oli
s’escampa esgotant el territori i no en tenim tant, hem de trencar
aquesta dinàmica , ha d’ésser el Govern qui planifiqui
segons les necessitats reals de País, des de la racionalitat i
la sostenibilitat amb el consens dels territoris i els agents econòmics.
Per això quan sentim que si no estem dintre de la regió
metropolitana ens exclourem de poder decidir, decidir el què?,
o que no tindrem tants avantatges per accedir al mercat de treball o als
serveis, es que ens posaran nous burots a mes a mes dels actuals peatges?.
Sembla que sense les comarques de la possible VIII Vegueria no pot haver-hi
regió o vegueria metropolitana, començarem a creure que
som el melic o la pedra angular de la nova organització territorial,
quan l’accés al treball, serveis etc. no es una qüestió
exclusivament de territori, si no de comunicacions i formació,
sobre tot en temps de tanta mobilitat laboral, s’ha de trencar el
model radial de comunicacions i fomentar les transversalitats.
Penso al reivindicar la VIII vegueria del Penedès que no únicament
els arguments, geogràfics, històrics i econòmics
son els mes importants si no la necessitat de frenar aquesta mena de taca
d’oli que des de Tarragona i Barcelona es va estenent, fagocitant
territori i homogeneizant un model de País que no es ben segur
que sigui el que ens convé, no volem ser l’eixida de cap àrea
metropolitana, si no la ròtula que equilibri el creixement costaner
amb les necessitats de la Catalunya Central, es una qüestió
d’higiene en el model de planificació d’aire i propostes
noves davant del regust a ranci del que ens posen damunt la taula.
Com podem pertànyer a una vegueria metropolitana que no més
pensa en créixer i encara no ha resolt la seva pròpia organització
i funcionament del nucli central de la mateixa, aniran cap a una mena
de Consell de Cent dels municipis de l’antiga Corporació Metropolitana
com hi ha qui proposa?, es a dir dissoldre els actuals municipis mes propers
a Barcelona en un de sol i dividir-ho en districtes , serà aquest
el model cap a on es vol anar, tenint en compte el creixement de taca
d’oli de continuïtat urbana, masses dubtes plantejats.
Abans de plantejar models que segueixen mimèticament una dinàmica
unidireccional de desenvolupament territorial ens cal reflexionar i buscar
propostes equilibrades des de tant el punt de vista humà com del
territori i tots els factors que hi participen i a priori no bandejar
cap possibilitat de debat, la proposta d’una VIII vegueria al Penedès
pot ésser a banda dels raonaments i fonaments que s’esgrimeixen
des de el punt de vista científic, un punt d’inflexió
per construir un model de País diferent del que anem arrossegant.
No mes ens cal ésser valents i obrir el debat sense prejudicis,
pensar en el territori i els seus habitants i no fer tants càlculs
electorals, és possible?.
|
