| |
Encara que el món polític
català no estigui per massa soroll ja que ha d’encarar la recta
final de l’Estatut, els impulsors de la reintroducció de l’Àrea
Metropolitana de Barcelona no paren. Han fet via d’ençà
que els 34 alcaldes dels municipis metropolitans -36 és la reclamació
total- que l’integren van firmar un manifest demanant que sigui reviscolada
amb tots els seu drets polítics l’AMB. I ara (abril del 2005)
han publicat el segon exemplar de la seva revista -ÀMB, es el títol-
en què insisteixen en la reclamació. D’això se’n
diu tenacitat. O tossuderia. I d’ells se n’hauria d’aprendre.
En l’esmentada revista parlen del manifest reivindicatiu i canten les
excel·lències del pla estratègic impulsat pel qual
demanen un govern únic per aplicar-lo millor. També Celestino
Corbacho, alcalde de l’Hospitalet, la ciutat més gran de l’àrea
metropolitana després de Barcelona, i president de la Diputació
declara: “És urgent la creació d’un òrgan
de govern per a aquest àmbit de 600 quilometres quadrats, 3 milions
de persones i 36 municipis”, i aquest govern ha de gestionar “aquelles
coses que els ciutadans no identifiquen com a elements identitaris!”,
com, explica, la mobilitat, el transport, l’habitatge, el medi ambient,
i en general els serveis que superen l’esfera municipal. Corbacho expressa,
diplomàticament, la seva decepció perquè la Generalitat
presidida per Maragall no ha reconegut l’àmbit metropolità
que la Generalitat de Pujol va trossejar. I preguntat sobre la diferència
entre el reconeixement metropolità i la potenciació de les
vegueries, Corbacho diu: “l’AMB és una realitat que ja
existeix, mal organitzada, però existeix”; i sobre les comarques
i vegueries, explica: “Haurem de decidir en el futur quin model volem,
com han de ser i quines competències han de tenir”. De tot això
se’n poden extreure moltes consideracions, però una és
que els alcaldes i municipis de l’AMB s’organitzen i fan pressió.
Ells volen recuperar el que tenien abans de l’envestida convergent
i creuen poder-ho fer pel pes i influència de les seves ciutats.
I, a fe de Déu, que ho aconseguiran. Tot amb tot, veure com s’organitza
l’AMB ha de fer rumiar als alcaldes i polítics de les nostres
comarques. Si estan per la vegueria, per dedicar-hi més esforços
per fer-la possible, i si no n’acaben d’estar convençuts,
per repensar les seves posicions i actuar de la manera més eficaç
possible per evitar que la màquina metropolitana dels 36 municipis
de l’entorn de Barcelona aixafi la resta. Ara seria el moment de que
les forces vives, polítiques i socials, del Penedès -evidentment
les tres comarques- estudiessin propostes i parlessin dels seus desitjos
per fer possible una estratègia comuna. Davant el Pla Territorial
de la Generalitat han sorgit crítiques i s’han assenyalat mancances
i també alguns grups hi veuen orientacions positives. Possiblement
és el moment, doncs, de fer una acció més amplia, supracomarcal,
de vegueria, per reforçar les opcions territorials i completar les
falles. També davant l’enfortiment de l’opció metropolitana
és convenient que el Penedès estigui vinculat amb el Vallès,
els dos, i el Maresme que encerclen l’AMB. Són la corona metropolitana,
en llenguatge administratiu metropolità que a alguns causa esgarrifances.
És igual el nom, el que cal és que aquest arc estigui tibat,
vehiculat, relacionat internament, per tenir protagonisme propi i propostes
a fer, i per evitar ser només el receptacle del que sobra o destorba
a l’AMB. Des de Vilanova, Vilafranca, Sabadell, Terrassa, Granollers
i Mataró i les viles que com elles estan en aquest semicercle, poden
dir-se i fer-se moltes coses perquè totes elles tenen personalitat.
Només aïllades, separades, enfrontades, ignorades o mirant-se
de reüll és com es perdrà un ocasió. I ja es veu
que l’AMB no perd el temps ni està per romanços.
|
