| |
Els municipis que van integrar
la antiga Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) es desvetllen. Encapçalats
per l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, han iniciat aquesta setmana
una ofensiva per tornar a fer realitat aquest àmbit territorial que
va suprimir el Govern de CiU l’any 1986 quan va tirar endavant les
lleis d’ordenació territorial. A Jordi Pujol, que ja estava
molest pel contra poder a la Generalitat que els socialistes van fer de
l’AMB, li va pujar la mosca al nas quan l’AMB parlà de
política agrària, dissenyà una bandera i feu un himne.
La història és tossuda, però, i l’AMB ho demostra.
Nascuda en el franquisme i essent l’esca d’una profunda baralla
de poder entre l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona a les
acaballes de la dictadura, l’àmbit metropolità va ser
una eina de planificació supramunicipal acceptable pels ajuntaments
democràtics per posar ordre urbanístic i seny en la gestió
a tot l’entorn de Barcelona. Ni tot ho fa bé ni tot és
dolent, recordo que comentava un vell regidor d’un poble metropolità
petit. Dimarts, doncs, els municipis que ara estan agrupats a la mancomunitat
metropolitana reclamaven al Govern de la Generalitat que era l’hora
de complir un punt del Pacte del Tinell: feu una entitat metropolitana amb
cara i ulls. I no volen esperar que el Govern legisli sobre les vegueries
un cop estigui vigent l’Estatut. Cal veure el camí que farà
la reclamació metropolitana perquè, ara per ara, s’ha
presentat en un moment delicat en el qual el Tripartit està més
barallat que mai pel cas de les quotes que reclama ERC a la gent que ha
nomenat per un càrrec de confiança de l’administració
catalana, i l’oposició atia fort el foc de la tensió.
Torna a ser un tots contra tots... i ha tornat a sortir el fatídic
3% i altres coses punyeteres. Si no s’apaivaga el clima polític
de destrucció i autodestrucció, la petició metropolitana
s’alentirà. El fet, però, que s’ha de tenir en compte
és que el metropolitanisme torna. I no podem fer el distret ni passar
de llarg. Al Penedès, del fet metropolità n’hem fet una
qüestió, un problema amb més veus en contra que a favor,
amb més crítiques que lloances, però, en general, sense
haver-hi reflexionat massa a fons. Ara caldria tenir aquest debat fet. Com
que no és així, caldrà fer un esprint. I els partits,
amb confrares a l’àmbit metropolità que els poden ajudar
i les plataformes ciutadanes hauran de reflexionar i repensar aquesta dimensió
de la realitat. Perquè més aviat que tard caldrà dialogar
o discutir -o plantar-hi cara o doblegar-s’hi- amb la gent i les propostes
metropolitanes que ens són veïnes. Barcelona es mou. Tarragona
està més somorta. I el Penedès, preferiblement amb
vegueria o sense, és al mig de totes dues i té un discurs
a mig fer, gens consensuat. Esmentar el fet metropolità ara i aquí
és com quan surt el dimoni en una representació de titelles:
crits i xiulets. Però la realitat social, territorial, política
i administrativa no és una comèdia literària ni un
discurs que es pot aturar. Dient fora i ai uix, el fet metropolità
no s’aparta ni s’arronsa ni fa mutis per l’escenari. Per
tant, és necessari tenir arguments pensats per dialogar-hi i propostes
per contraposar a les seves i alternatives per oferir. Aquí, ara
amb la reivindicació de la vegueria, s’ha mostrat una voluntat
de ser. És necessària, doncs, la reflexió sobre la
relació amb l’entorn, lliure de tòpics. I la màxima
política unitària. Aquesta sembla impossible ara per ara...
També seria útil que l’alcalde de Vilafranca no hagués
d’anar ranc a les trobades amb les altres ciutats de l’entorn
de Barcelona -els seus oponents en cas de ser alcaldes també es rebotarien
davant d’una mesura d’aquesta mena- perquè qui hi perd
és la vila, que si no obté la vegueria haurà de fer
grup amb aquestes ciutats que ara estigmatitzem. Arreglar això ara
també sembla impossible...
|
