| |
Darrera del gran debat de l’Estatut, hi ha
una qüestió sobre la qual s’ha passat molt de puntetes
malgrat la seva importància: la proposta d’organització
territorial. En la Proposta de Reforma de l’Estatut es diu que “Catalunya
estructura la seva organització territorial en municipis i vegueries”
(article 79.1), que les vegueries són “l’àmbit
territorial específic per a l’exercici del govern intermunicipal
de cooperació local”, i “la divisió territorial
adoptada per la Generalitat de Catalunya per a l’organització
territorial dels seus serveis” (article 85.1), i que correspon al
Consell de Vegueria “el govern i l’administració autònoma
de la vegueria” (article 86.1). Tot sembla indicar que les vegueries
quedaran incorporades al nou text de l’Estatut sense excessius canvis,
i que es desenvoluparan en una llei posterior.
Hi ha, però, una qüestió important respecte de les
vegueries que està sobre la taula: quantes n’hi ha d’haver?
i quines han de ser? Sembla que des del govern i des de l’oposició
es dóna per fet que seran 7 (Barcelona, Girona, Camp de Tarragona,
Ponent, Comarques Centrals, Alt Pirineu-Aran, i Terres de l’Ebre).
Ara bé, qui ha decidit que han de ser 7 i no 5 o 9? Per què
han de ser aquestes i no unes altres? Amb quins criteris s’ha decidit
tot plegat? De moment no hi ha respostes, però tothom repeteix
que han de ser 7 i que han de ser aquestes, com si aquesta fos una qüestió
indiscutible. De fet, el Departament de Salut ja ha decidit de reorganitzar
les Regions Sanitàries Bàsiques seguint les 7 futures vegueries
(DOGC, 6/VI/2005). Si es creu que s’ha d’ajornar el debat fins
després de l’aprovació de l’Estatut, per què
es prenen aquestes decisions? En tot cas caldria demanar al Govern de
la Generalitat que no prengui mesures que puguin hipotecar el futur debat
sobre aquesta qüestió.
D’on surt el nombre i el nom de les 7 vegueries? De fet no se’n
parla ni en la Proposta de Reforma de l’Estatut, ni en el Pacte del
Tinell. El rastre de les 7 vegueries el trobem en la Llei 23/1983 d’ordenació
del territori que dóna lloc a la Llei 1/1995 que aprova el Pla
Territorial General de Catalunya (PTGC). El PTGC preveu la planificació
urbanística i territorial en 6 àmbits d’aplicació:
Metropolità, Comarques Gironines, Camp de Tarragona, Terres de
l’Ebre, Ponent, i Comarques Centrals, als quals s’afegeix més
tard el de l’Alt Pirineu i l’Aran (Llei 24/2001). I ja tenim
les 7 vegueries. A l’Informe Roca (20/12/2000) se n’apunten
6 (les sis primeres), i s’esmenta un tractament especial per l’Alt
Pirineu-Aran. Però si abans eren 6 i després van ser 7,
perquè no poden ser 8 o 9? La qüestió de fons és
si es pot aprovar el nombre i el nom de les vegueries sense un debat previ
i sense la participació i l’opinió dels ciutadans.
De fet a l’Informe Roca s’insisteix en que “el territori
sigui consultat i escoltat en la configuració de les noves vegueries”.
Caldrà, doncs, obrir el debat sobre les vegueries i escoltar la
gent i els territoris. No fer-ho així seria una greu restricció
democràtica, sobretot quan ja s’han fet sentir les demandes
de dos territoris del país que reclamen, amb arguments i dades,
dues vegueries més: la de l’Alt Ter amb les comarques de l’Osona
i el Ripollès (www.altter.org) i la del Penedès amb les
comarques de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia
(www.vegueriapropia.org).
De fet, seguint els criteris de l’Informe Roca per delimitar les
vegueries, el Penedès pot esdevenir sense problemes la vuitena
o novena vegueria. Té prou entitat demogràfica: 370.000
habitants i 2.000 km2, amb la qual cosa seria la quarta per nombre d’habitants.
Te identitat històrica i social que es remunta al segle XIV amb
la Vegueria de Vilafranca, constituint des d’aquest segle una unitat
geogràfica, social i econòmica. Té homogeneïtat
física en el marc geogràfic que abasta des de l’Arc
de Barà al pont del Diable, i des de la serra d’Ancosa a la
Mediterrània. Té coherència funcional o de relacions
de les comarques que l’integren, malgrat el dèficit de comunicacions
i l’esquarterament polític i administratiu que pateix des
del segle XIX. Té integració i potència de l’estructura
urbana i presència de centres urbans rectors consolidats i dinàmics
(Vilafranca, el Vendrell, Igualada, Vilanova). Té activitats econòmiques
compartides i/o complementàries, tant en el sector agrícola,
com en l’industrial i el dels serveis, i realitats i problemàtiques
comunes en els camps de l’educació, la salut, els serveis
socials, i la planificació territorial, que han fet que els alcaldes
de les ciutats esmentades i el presidents dels consell comarcals signessin
el Pacte de Sant Martí per afrontar-los de forma conjunta. Però,
sobretot, la vegueria del Penedès compta amb un ampli suport popular
en el territori tal i com demostren el nombre de persones, entitats i
partits polítics adherits a la campanya per una Vegueria Pròpia,
i l’aprovació de la proposta de vegueria penedesenca en 25
dels 30 dels plens municipals celebrats fins aquest moment. La vegueria
del Penedès, doncs, no tant sols és possible i desitjable,
sinó que també és necessària per equilibrar
el territori i la població del país, tot respectant una
zona agrícola, marítima i natural entres les dues grans
àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona/Reus.
Ramon Arnabat, historiador
|
