ENTRETOC
Antoni Ribas

Vegueria sense capital
 
Pau Vila posava el Penedès a la Regió III, la vegueria que gravitava sobre Tarragona. Però la divisió territorial efectuada per la Generalitat dels anys de la república pràcticament no va passar d’experimental perquè va implantar-se durant la Guerra Civil. Va ser el conseller d’economia Joan Comorera (PSUC) qui va signar els decrets.
Des de llavors fins a la Generalitat recuperada, la divisió territorial de Pau Vila va tenir acceptació en la definició de les comarques tot i que, en no ser oficial, algunes contrades es sentien còmodes en altres divisions: el Lluçanès, el Moianès... Les vegueries apareixen, lògicament, en els plans d’organització territorial que va engegar el govern de Jordi Pujol el 1985. Aquí, llavors va fer-se el Pacte del Penedès que reclamava la unitat de treball de l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, que podia ser germen d’una vegueria. A Pujol i CiU no els va agradar i com que tampoc tenien cap ganes de fer vegueries pel merder polític que comportaven, van aturar l’aplicació de la llei i de les resolucions del Parlament... A més, al Penedès, entre CiU i el PSC va congriar-se una agre polèmica sobre la metropolinitat. Els socialistes a favor i els convergents en contra.

Un govern Pujol, però, va crear la divisió sanitària de Catalunya, i a l’Alt Penedès i al Garraf ens va crear l’ent Costa de Ponent, junt amb l’Anoia, que tenen com a hospital de referència Bellvitge, al Baix Llobregat.

Ara la Generalitat governada per les esquerres plurals del país –el tripartit blasmat per intel·lectuals divins d’esquerres per ser massa catalanista– té sobre la taula l’organització de les vegueries. I des de fa més d’un any ha esclatat el merder que Pujol va voler-se evitar. Poca gent esta contenta amb la vegueria que els toca i les grans ciutats es disputen per la capitalitat. L’exemple més clar és a la Catalunya central amb Anoia, Bages, Osona, Solsonès i Ripollès. Igualada, Vic i Manresa no estan d’acord amb anar juntes i, sobretot, que una d’elles sigui la capital per sobre de les altres.

Al Penedès total, la divisió regional el parteix pel tall clàssic que han fet les províncies (és a dir, Madrid) i els bisbats (és a dir, Roma): el Baix Penedès queda a Tarragona i el Garraf i l’Alt Penedès, a Barcelona. Mentre els polítics parlaven d’això, el bisbat de Barcelona va se partit sense pietat ni debat. L’Alt Penedès i el Garraf formen un bisbat nou amb el Baix Llobregat i la zona barcelonina de l’Anoia (deganat de Piera).

I aquí ara ens posem a demanar una vegueria. Molta gent perquè hi creu i altres perquè políticament ara es vol reivindicar el que haguessin pogut fer quan els tocava... La pregunta, però, és vegueria per fer què? Des de l’Anoia es reben impulsos positius perquè a ells ara els aniria bé ajuntar-se amb el Penedès i fugir així de l’ombra de Manresa i Vic, ciutats massa iguals. Però la qüestió és la mateixa amb Igualada o sense, per què volem la vegueria? Si només és una divisió més on llueix una capital, la vegueria és un ent barroc i innecessari. Si és per apropar els serveis, endavant, però en un pla d’igualtat i equilibri. A més les tasques administratives en l’època d’internet han d’obviar grans complexos d’oficines i grans nombres de funcionaris. I, evidentment, la vegueria –com la UE– no ha de tenir capitalitat. Ni Vilafranca, ni Vilanova, ni el Vendrell, ni Igualada.

Aquí no hem de somniar amb la vella vegueria medieval ni amb el corregimiento felipista. Ara la proximitat ha de servir per tenir, en tot cas, diputats de regió dels quals en sapiguem el nom i el cognom, i de la casa que són, i els puguem estirar les orelles quan ho facin malament.