Vilafranquins i vilafranquines, penedesencs i penedesenques, amics i
amigues,

1.- EL PREGONER I EL PREGÓ
Vaig néixer aquí al pla, en un punt situat a sis quilòmetres de la vella ciutadella d’Olèrdola, que fa nou-cents anys, és a dir, el 1107, era despoblada. L’aglomeració que va créixer dins l’àmbit de les franqueses era coneguda com la Villa Franca. Els llibres d’història diuen: “molt ben situada a la via comercial de Barcelona a Tortosa, creixerà de pressa”.

Vaig viure 24 anys al n. 10 del carrer Escudellers, un indret situat entre la plaça de Jaume I i la Constitució/Vall del Castell. Just a la cantonada, els meus pares tenien una botiga de roba. Vaig anar fins els 16 anys al col·legi de Sant Ramon de Penyafort, l’i·lustre vilafranquí que ara motiva el meu pregó. Un cop casat, vàrem viure de primer al carrer Soledat i desprès al carrer Papiol. Actualment ens estem a Espitlles, al parc del Foix, a uns 4 quilometres en línea recta d’on som
ara i, per cert, a 2 km del castell de Sant Raimon de Penyafort.

“Només l’aigua seca no l’he arribada a tastar”. Joseph Brodsky

Jo no soc un saberut. Vull sentir-me persona normal, com moltes altres que viuen al Penedès, madura, emancipada, lliure, independent, imaginativa, creativa, sorprenent... Sempre acceptant la frontera de les possibilitats. Vull ser una persona democràtica, és a dir, responsable, reflexiva, raonable... que accepta que l’altre sigui diferent. No soc polític, sóc demòtic, que és un mot d’ascendència grega: “demos”, poble. Perquè la política ha fagocitat el poble, avui està per damunt de la voluntat popular o demòtica. Aquestes serien les senyes d’identitat que justificarien tot el que vull dir.

“Només en dubtes t’aproparàs al ritme de les certeses” Miquel Martí i Pol.

Molt sovint volen fer-nos creure que la “polis”, ciutat grega, o la “civitas” llatina, són l’equivalent de la comunitat humana de tot un territori. I no és cert. Ni l’àrea metropolitana quantificada en “polis”, ni la mera “civitas” de Vilafranca, no signifiquen de per si res més que una aglomeració de persones, necessitats i serveis; són política comptable. El terme “comunitat humana”, és molt més. Com diu en Lluis Mª Xirinacs, “s’ha interposat una perversió del llenguatge que ofusca la ment i castra l’acció”.

Des d’Espitlles albirem la Vilafranca del segle XXI i tota la plana, cada cop més coberta de murs de formigó i de barreres infranquejables. Una Vilafranca i un Penedès que encara es mostren amb força i personalitat i que ressonen a gent i a història, però que no ens estalvien de patir per la seva supervivència. Per això voldria que aquest pregó fos tant l’anunci d’una festa com també una crida. M’hi empenyen les arrels i aquest neguit. I, sobretot el fet que m’ho hagin proposat com a portaveu de la Plataforma per una Vegueria Pròpia.

Val a dir que ja és molta la gent de la Plataforma que d’una manera o altra ha fet el seu pregó per la Vegueria; intentaré, per tant i com bonament sàpiga ser la veu redoblada d’aquesta voluntat comuna.

Partint de la figura de Sant Ramon, em situaré en les arrels i en el context actual d’un país que vol una democràcia real i no fictícia; m’adreçaré en nom de la Plataforma a les entitats i als conciutadans, invitant-los a consolidar l’entramat que ens fa ser país i, per tant, a apostar ara i aquí per una Vegueria que encarrili el nostre progrés i identitat. Que faci més visible aquesta “comunitat” que encara som i volem ser.

Quin lloc no trobaríem millor per acomplir aquest encàrrec que aquest Saló de Sessions de l’ajuntament de Vilafranca, una sala de domini oficial, convertida avui en sala de domini cívic i popular?

2.- EL SANT I LES FESTES
Sant Ramon de Penyafort: aquí mateix en tenim el quadre d’oli sobre tela, pintat per Ricard Clausells i Gambús, que hi va ser col·locat l’1 de setembre del 1902 i que s’inclou dins la galeria de fills il·lustres de Vilafranca que presideixen aquest Saló de Sessions.

Vers el 1180-1185 nasqué el nen Ramon, fill de Pere Ramon i de Saurina, senyors del castell de Penyafort. L’origen del casal se situa a mitjans del segle XII quan el senyor d’Olèrdola decideix construir una torre defensiva per aturar les incursions musulmanes. El 1603, es convertirà
en convent dominic i al 1835 passarà a ser finca agrícola i residència d’estiu. L’ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, va comprar la propietat el 2002 amb la voluntat de restaurar-lo i adequar-lo a usos culturals, socials i turístics.

Aquest sant penedesenc fou canonitzat al segle XVII i se’n va reivindicar la figura intel·lectual i humana. A Vilafranca, el 7 de juny del 1601 es van celebrar les festes de la canonització amb una processó que va sortir de la nostra vila fins al castell dels Penyafort, en el terme llavors del castell d’Olèrdola, circumscripció que formava part de la Vegueria de Vilafranca, aleshores en plena vigència. Del Llibre Verd de Vilafranca, en destaquem aquests fragments: “Així que foren molt
llohades per moltes persones de honor de la vegueria,” “E acabat de fer lo senyal de la professó, los senyors veguer, etc.”

Als anys trenta del segle passat es deixa de celebrar la festa i el 1983 diverses entitats i Ajuntament la reinstauren, esperant-ne la continuïtat per part de les entitats socials i culturals de la vila.

Ramon de Penyafort fou conseller reial, general dels dominics, inquisidor, redactor de tractats i de lleis, etc. Segons els patrons de l’època, se’l judicà com un home just, com un savi i com un sant.
Frederic Udina i Martorell, Degà Honorari de la UAB, digué d’ell “fou dotat de tantes qualitats religioses, intel·lectuals, científiques, humanes i polítiques (...) que personifica els trets de serenitat, de fortalesa, d’enteresa, de sentit pràctic i de llibertat.” Per Torras i Bages posseïa un “ample esperit de llibertat civil, judici segur, esperit pràctic, moderat i equitatiu que resplendeix en tota sa fecunda carrera”. Són qualitats que els catalans apreciem especialment sobretot
dels homes de govern.

3.- EL POBLE I L’ART DE GOVERNAR
Quina concreció tindria avui la tasca de Raimon de Penyafort? El concepte de justícia, punt de partença de la seva actitud moral i política seria certament el mateix: donar a cadascú allò que és seu.

Ara bé, allò que ara diem “seu” i de “cadascú” han canviat de contingut. L’exercici de la llibertat ja no es circumscriu a l’àmbit d’unes lleis inspirades pel context medieval i eclesiàstic, que anaven de dalt a baix. El nostre món és més de tots. Aquesta és la nostra aspiració i, si més no, ho reconeix el nostre ordenament jurídic i polític, inimaginable per a Raimon de Penyafort.

Però entre allò que s’ha proclamat ser “de tots” i allò que en justícia hauria de donar-se a “cadascú” hi ha una gran distància. I en molts ordres, sobretot pel que fa a la democràcia: l’allunyament entre
governants i governats, la migradesa de l’àmbit públic, el regateig i les maniobres per aigualir les promeses de participació.

“Si el dret impera sobre la força, el règim tendeix a millorar.Si la força impera sobre el dret, el règim tendeix a empitjorar”.
Josep Vidal i Llecha

El principi de subsidiarietat –acceptat en teoria pels nostres polítics- diu que tot allò que pugui fer l’àmbit públic – parlo d’autonomia cívica, reconeguda i regulada- no ho hauria de fer l’àmbit polític. I
penso, ara, en els ajuntaments. Però el poder és un “xumet”,que crea addició i genera raons per no deixar-lo. El resultat és el “ja s’ho faran”. Que ningú no s’enganyi, però: tothom fa política, tant de forma deliberada com involuntària. Si callem, també fem política perquè els deixem tranquils. Si no la volem fer, ells ens la fan a nosaltres. Tot plegat funciona segons els patrons del sistema neoliberal que empelta tant la dreta com l’esquerra. Quan algú o alguns, des dintre de la
classe política o des de fora, actuen amb coherència i honestedat, se li tiren a sobre.
Tanmateix, el futur no està ni fet ni predeterminat; no es pot conèixer i ens repta a crear-lo.

“La nostra tendència innata acostuma a ser d’assumir que el futur
serà semblant al present.” Jose Luis Borges

Creure en les persones és veure possible l’art de governar per a i amb la gent. Això si aquest art s’inspira en un esforç renovat per saber què és just ara i aquí, quina hauria de ser l’estructura del poder per fer-lo compartit i quina la força necessària per donar la raó als qui la tinguin. Quan és practica produeix resultats extraordinaris. I una de les condicions per fer-ho realitat és que la utopia tingui reconeguts prou escons morals i reals per a fer-se visible. Que el poder, en definitiva, sigui políticament i estructuralment esponjós als canvis i als interessos del poble.

“El propòsit de la política no es produir una bona societatsinó una societat tolerable”.
Paul Goodman

4.- EL FET NACIONAL I LA NOSTRA IDENTITAT CULTURAL
Catalunya se’ns apareix com a comunitat diferenciada, ja a partir del segle X. S’estructura políticament i crea el seu propi estat. Aquesta Catalunya puixant i democràtica va consolidar unes Corts, les més antigues de l’Europa continental. Raimon de Penyafort va viure i va actuar dins aquesta Catalunya sobirana. La seva va ser una època d’or. Com veuria Raimon de Penyafort la situació actual de Catalunya, ell que estava plenament incorporat a la realitat del país? Certament, la sobirania era exercida des dels estaments superiors però també era expressió d’un teixit social que es concretava en gremis, associacions, festes populars, en consciència de poble, en capacitat de resistència i de rebel·lió quan convenia.

Segons Josep Narcís Roca i Ferreras, teoritzador del catalanisme en el segle XIX, la independència de la nació catalana apareix des de sempre entrelligada, formant-hi un tot, amb la de “les llibertats que avui en diem democràtiques i d’alliberament...”

Cal que vencem la dificultat d’aprendre la nostra història per tal de no caminar, mai més, amb una bena als ulls.”
Fèlix Cucurull

Perquè la independència de cada nació és el bé més preuat per establir la pau a la Terra. Mai cap país hauria de mercadejar la qualitat de la seva llibertat. L’hauria d’aconseguir per consens i no com a resposta violenta a la violència del dominador.

Tanmateix, som en bona part tal com la història ens ha fet. Tenim una clara identitat cultural però duem també les marques i cicatrius de determinades decisions de polítics i governants. Sovint ens han amagat o ens han deformat la història. Els obstacles per recuperar-la no han vingut tan sols dels dominadors, sinó també de les conveniències i de les incapacitats d’una part dels de dins.

Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació, són sinònims i condicionen el compliment de la democràcia perquè són el marc de les decisions col·lectives, que necessiten l’eina d’una cultura entesa com a solució de problemes i com a lliure resposta a les
necessitats.

“Un país sense poble organitzat esdevé un cos social, cultural i territorial sense ànima,
presa fàcil dels carronyaires que sempre vigilen des dels aires elevats del poder”.
Lluís .M. Xirinacs

Per això, estic fermament convençut que les cultures popular, tradicional i d’elit, interactuant entre elles, han de fer-se patrimoni del poble i tenir-lo com a destinatari. Han de ser alliberadores i
constituir un espai de realitat nacional considerada normal i quotidiana.

Però amb un Estatut disminuït i assetjat, les institucions actuen massa sovint a tall d’empresa. Som consumidors de productes de fabricació institucional: cultura, salut, justícia, ensenyament, etc. Pel que fa a l’anomenada “indústria cultural”, es vol rendibilitat i se li dóna valor de canvi: cal que agradi a tothom perquè tothom ho compri. Tot un símptoma de la buidor i la uniformitat a què ens aboca el capitalisme, i també, perquè no dir-ho, del tarannà acomodatici de tots plegats que ens erosiona com a poble i com a nació.

“No defensem la llengua i la degradem, fins i tot els que juren que en són servidors fidels. Hem abaixat el llistó artístic a tots els nivells. No ens importa la cultura.”
Sam Abrams

5.- LES ASSOCIACIONS CÍVIQUES
Teníem un sòlid entramat associatiu de llarga tradició. Durant la dictadura franquista va sorgir un munt d’associacions cíviques, de beneficència i assistència, d’educació i cultura, que reforçaven aquest patrimoni. Tanmateix, arran de la instauració democràtica, el moviment associatiu ha minvat. Massa sovint les institucions municipals i autonòmiques han creat un clientelisme desmobilitzador i sota la capa d’impulsors, han volgut controlar. Ja s’ho faran, diuen molts dels que
estaven a primera línia, com també d’altres que havien acudit de bona fe a crides municipals. I tot dins d’un clima de desmotivació estimulada pel tipus de vida consumista.

“Les associacions són el fòrum on les persones poder expressar llur ciutadania, per tant el centre vital de la democràcia és la comunitat constituïda per associacions.”
John L. Mcknigth,

Darrerament s’hi ha afegit la variable migratòria. Els 2 M. d’habitants que tenia Catalunya l’any 1900 s’haurien transformat, en el cas que no s’haguessin produït migracions, en una població inferior als 3 M. en lloc dels més de 7 M. actuals. Amb la present onada migratòria, ens
apropem ja al 15%, i en el futur es poden produir molts canvis que podrien arribar a alterar els valors, les creences i la cultura individual. Es ben cert que tenim a mig termini tres grans amenaces: la tensió social, la xenofòbia i la intolerància.

Una enquesta Prospectiva Catalunya 2010, mostra els valors susceptibles d’evolucionar, de millor a pitjor: qualitat de vida, salut, natura, temps lliure, expansió individual, progrés tècnic, innovació, llibertat, treball, eficàcia, standing, estil de vida, competència, seguretat, autonomia, etc. Es a dir, que podem anar enrere.

Les associacions són eines socials. Llur estructura és el resultat d’un pacte i d’un lliure consentiment. Són imprescindibles. La maquinària institucional mai no arribarà a organitzar aquell escreix de vida cívica, d’entusiasme, d’alegria o de preocupació compartida per les necessitats sempre oblidades pel sistema i que neixen de la mateixa vida. Fan falta mans espontànies que creïn calor de família humana.

En les associacions s’aprèn a corregir errors, a acceptar decisions, a discutir, a compartir èxits o fracassos, a treballar per quelcom que, si bé comença o acaba en la pròpia satisfacció, passa per la satisfacció dels altres. Mentrestant, es fa ciutadania.

El treball de les associacions és essencial per fer front al risc creixent de fragmentació i de conflicte. La diversitat i la desvinculació del territori n’afebleixen la vitalitat. Les associacions
han nodrit en bona part la classe política, i li han donat el traç popular que encara els resta malgrat la manca d’una relació prou generosa i intel·ligent que donaria vigor democràtic a la seva tasca.

Cal impulsar les associacions, millorar-ne l’organització, la gestió interna i les estratègies de finançament. Però han de ser subjectes autònoms tot sentint-se complementaris uns i altres. I han de tenir veu en aquelles qüestions sobre les quals incideixen. Fidels al geni del país, aquesta hauria de ser la base primera de la nostra democràcia.

“Tractar l’home tal com és, és degradar-lo. Tractar com hauria de ser és honorar-lo”.
Goethe.

6.- LA PLATAFORMA PER UNA VEGUERIA PRÒPIA
La Plataforma és una manifestació més del teixit social que ha configurat el país des de gairebé els seus orígens. Aquí ens presentem, doncs, fent pinya amb vosaltres, associacions de Vilafranca i del Penedès. L’objectiu definit en els nostres estatuts és “Treballar per assolir el reconeixement d’una vegueria pròpia dels territoris de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf dins la futura divisió territorial de Catalunya”.

Treballar en favor d’una Vegueria Pròpia ens porta a actuar en l’àmbit públic, com han fet al llarg de la nostra història tantes altres entitats. Som gent normal i corrent; silenciosa, discreta; i també
decidida; que no ambiciona ni vots ni escons ni sous ni poder ni favors especials i que ni tan sols disposa de finançament previ. Compartim un marc on reflexionar, comunicar, transmetre, intercanviar...

Volem que el Parlament de Catalunya, quan faci la divisió territorial prevista en el nou Estatut, reconegui al nostre territori –Vegueria del segle XIII al XVIII- el dret a ser poble o “demos” i poble amb kratos, amb força. Un poble que exerceix la demo-cràcia tenint pes i incidència en els problemes que l’afecten. I això conjuntament amb els altres territoris de Catalunya.

La Plataforma és un moviment d’emancipació penedesenca. No volem veure’ns esquarterats entre Barcelona, Tarragona i la Regió Central. Volem ser Vegueria amb els trets que ja avançava la mateixa Diputació de Barcelona, en el document PLA D’ACTUACIÓ DEL MANDAT 2004-2007 “ els
consells de regió o vegueries, han de tenir, les competències i els objectius de les diputacions actuals, han de ser administracions de gestió i de promoció social i econòmica de cada territori. Caldria, doncs, plantejar la possible delegació de competències territorials (urbanisme, medi ambient, aigües, telecomunicacions urbanes, etc.) per part de la Generalitat.”

I afegia: “Els futurs consells regionals han de garantir, per tant, les funcions dels municipis, i esdevenint un instrument bàsic en l'aplicació del principi de subsidiarietat que amb diferents noms
-descentralització, devolució-, s'està desenvolupant en diversos països. Es tracta d'un principi consagrat en els tractats de la Unió Europea, i que recull també l'actual projecte de Constitució europea.”

La resposta popular ha estat contundent i a hores d’ara tenim l’adhesió de 44 ajuntaments, 3 consells comarcals, 100 entitats, 7 associacions empresarials, 1.300 empreses i 11.650 persones a títol individual. Des de la Plataforma per una Vegueria Pròpia fem una crida i proposem una
aliança entre les comarques penedesenques per fer un gest pacífic de llibertat sobirana. Confiem en la complicitat del poble. Si la base territorial és condició necessària per a l’existència de tota
organització política, els ciutadans hem de treballar en la creació de voluntats polítiques majoritàries.

Com bé sabeu per les nostres publicacions i intervencions públiques, la nostra aposta va més enllà que la mera instauració d’un organisme polític. Volem que la Vegueria sigui una eina de participació democràtica; que promogui un desenvolupament sostenible, creador de qualitat de vida; que estimuli la cohesió social, base indispensable per a la promoció d’una societat lligada al territori en el seu progrés i en la vida democràtica. Això és el que ha empès el nostre entusiasme i
estem segurs que és la raó profunda del suport que hem rebut de tots plegats.

7.- I PER ACABAR
Tenim moltíssimes coses per fer en aquest món. La qüestió és alliberar-se d’un mateix i moure’s. Cal aprendre a globalitzar, a assumir decisions conjuntes. A escollir i comprometre’s. “L’home no és, sinó que es fa”, deia Sartre.

Crec fermament que els gestos senzills de coratge redoblen la dignitat i el respecte. Per això, cal lluitar junts per evitar el pitjor, aquesta decadència política que es el producte de l’apatia social. Però els partits separen, parteixen; en canvi les assemblees engalzen, uneixen les peces. Hi hem de creure. Les assemblees poden fer que en l’àmbit públic el tot sigui abans que la part.

“Si pots mantenir el seny enmig de la follia dels altres....” Rudyard
Kipling.

En els països anomenats democràtics, tothom es queixa de la manca de participació. Les urnes acullen una consulta que es fa d’un en un des del sector oficial. Després se suma i es proclama: l’única legitimitat és la sorgida de les urnes! Però en termes de societat adulta la legitimitat mai no serà real si no ve d’aquell caliu interior que fa seus els problemes comuns i troba al voltant instruments, persones i confiança per a debatre’ls; per a acceptar i rebutjar. Cal treballar per
la legitimitat subjectiva, la del subjecte que pensa. No la del qui es treu el vot de sobre o del qui empeny, condemnat al realisme, la roda del vot i el desengany. La democràcia ha d’obrir-se al consens, no pot ser engrunada; ha de ser sincera; pública, compartida i no secreta. Una
democràcia que incentivés la qualitat no destruiria pas l’actual sistema basat en la quantitat, o democràcia objectiva. Al revés, el complementaria i posaria les bases per anar-lo millorant.

L’actual sistema substitueix la participació directa per una d’indirecta a través de representants. Això ha produït una progressiva desconnexió entre ells i els representats. És trist que aquest tema faci tot just quatre dies que hagi arribat a l’agenda política, i que de fet hi sigui per acabar de legitimar les decisions. Estem molt lluny d’un tipus de participació com serien les consultes vinculants adreçades a la ciutadania, talment com es fa a Suïssa, que enforteixen el teixit social
i associatiu, així com la gestió pública i democràtica.

Cal treballar perquè l’administració sigui transversal i permeable. Sense comunicació no hi ha relació, sense reconeixement no hi ha diàleg i sense compromisos no hi ha participació. Des de la Plataforma, ens sentim animats, a treballar per una comunitat amb dimensió social, que
creu en el consens i en la cooperació. Anant més enllà, voldríem que una afortunada conjunció de forces portés a la cristal·lització de la “res publica” en una autèntica República i denunciem, per això, un sistema monàrquic sobre el qual se sosté la negació del dret d’autodeterminació,
principi i fonament de la democràcia.

Avui, que som encara masovers de l’àrea metropolitana, del camp de Tarragona i de la Catalunya Central, faig una crida a favor de la comunitat. Volem que les escriptures del Penedès, vagin al nostre nom. La responsabilitat plena i sobirana d’un territori rau en aquells que se’n senten responsables. Tan sols unes assemblees obertes i clares podran generar el debat, l’opinió, i les decisions que calgui prendre. Jo espero i desitjo, que tots els actuals polítics catalans, dic tots,
contraposin l’obediència al partit amb l’obediència a la pròpia comunitat territorial, i decideixin. Que escoltin la nostra veu i acabin fent un acte de responsabilitat. Que als penedesencs ens deixin decidir, sense imposicions foranes. No em vull passar la vida recollint engrunes. Amb la Vegueria Pròpia, un altre Penedès és possible.

Les festes de Sant Ramon de Penyafort ens fa present un cop més la realitat d’unes entitats que fan teixit i nuen lligams; que són país que canta i riu i s’esplaia, que s’obre als necessitats, que s’edifica en la cultura, que pensa i treballa amb el dret i la raó i crea el coixí d’una democràcia basada en la gent i els seus vincles. Celebrem-ho tot apostant perquè aquest Penedès tingui en la Vegueria Pròpia el seu punt de referència.

Aquest ha estat el meu pregó.
Que comencin les festes. Endavant!

Fèlix Simon