10 Raons qualitat
Ponència 2
 

El riu és vida - Per terres de l’Anoia, la Bisbal, el Foix i el Garraf - Un territori natural
Xavier Bayer

El riu Anoia ha sigut i segueix essent un veritable eix de vida. De tot el territori natural de la vegueria és el curs fluvial més llarg i més cabalós. Des del Molí de la Roda, bonic racó de profusió natural, on s’hi atribueix el seu naixement, fins a Martorell en què l’Anoia aboca les aigües al Llobregat, s’hi van afegint tota una munió de rieres i torrents. En destaca la riera de Tous, on podem contemplar els salts de la Fou; la riera de Castellolí, que neix a la font del Ferro, envoltada de pinasses i roures gegantins; la riera de Miralles o de Carme, que baixa de la singular i verge plana d’Ancosa i aigües avall, a l’entorn del Bosc Negre, travessa uns bons engorjats; totes les torrenteres de Cabrera d’Anoia amb els seus esplèndids i singulars saltants; el Riudebitlles, de primer anomenat riera de la Llacuna, després de Mediona i que prop de Sant Sadurní s’entrega a l’Anoia, això sí, després d’haver trepitjat paratges com la font del Teix, el castell de Mediona o les Deus; el Lavernó,  veritable oasi enmig d’una plana força castigada per la indústria i el ciment, i que ens ofereix uns boscos de ribera per perdre-s’hi. I finalment, destacaríem els diversos torrents que baixen de les muntanyes d’Ordal,  en especial els que hi ha a l’entorn de Gelida, envoltats de fonts, espadats i exuberància vegetal. La conca de l’Anoia gaudeix d’una varietat de paisatges prou notables: des de les rouredes i carrasques a l’entorn de les planes on s’hi conrea el cereal, fins als alzinars i pinedes de les terres on hi ha vinya; des de les planes on hi ha els grans assentaments humans, amb Igualada, Capellades i Sant Sadurní com a viles principals, fins als cingles i obacs on fan niu àligues i falcons.

La riera de la Bisbal, que abraça el Montmell, s’alimenta de tot un reguitzell de rierols i torrents que es van agrupant per tal de donar vitalitat a una riera que bona part de l’any està seca en alguns trams. El massís del Montmell, no cal dir-ho, és un paratge de grans contrastos i de gran bellesa natural; atresora raconades feréstegues, úniques, inoblidables. D’aquí en sorgeixen torrents com el de Sant Marc, el de la Costa o el del Pi de les Tres Soques, que després de travessar una colla de barrancs arriben a la plana on flanquegen terres amb vinya, olivera, ametller o garrofer. Més enllà del Vendrell, i abans d’arribar al mar, es va conformant una mena de plana deltaica, les Madrigueres, zona d’aiguamolls (en estat latent) enmig d’una costa on l’especulació ha fet grans destrosses. En aquest darrer espai natural encara s’hi conserven arbrets com l’aloc, difícils de trobar enlloc més de la vegueria.

El Foix és un riu que pot dur aigua tot l’any, malgrat que les capçaleres a l’estiu s’assequin. Dels diversos afluents que té en destaca la riera de Marmellar, que ja baixa de les fèrtils planes de Valldossera, s’encaixa a la vall d’Infern i segueix envoltada de muntanya fins a Castellví. La riera de Pontons, que recull les aigües de la plana Matania, passa per les Dous i sota mateix del castell de Sant Martí. La riera de Vilobí, que als entorns de Vilafranca es diu de Llitrà, i que conserva bons boscos de ribera tot i que força encotillats per les vinyes. Just en penetrar al que són les darreres engrunes de la Serralada Litoral, el Foix s’atura al pantà, indret que ha esdevingut una zona humida de vital importància per a la fauna i flora d’aquesta vegueria. Després d’un darrer tram (sovint eixut),  ple de murtra, arriba a la Mediterrània.

A les terres del Garraf trobem un munt de petits torrents que aviat moren al mar i, també, el curs de la riera de Begues i de Jafre que s’ajunten tot formant la riera de Ribes. La riera de Begues és sorprenent: els capricis de la natura han fet que en comptes de seguir el camí més curt i recte, envolti tot el massís. La riera de Jafre sembla furgar endins del massís per arribar fins al darrer raconet. En aquestes conques predomina el terreny calcari, que permet a l’aigua filtrar-se; això fa que les rieres vagin eixutes. Amb tot, aquests materials han format un paisatge de gran interès i bellesa, on hi ha rasclers, dolines i una infinitat de coves i avencs. Aquí trobem el parc del Garraf i Olèrdola.

Hem parlat, sobretot, dels rius i les seves conques; en el nostre cas són l’eix al voltant del qual es teixeix la vida. Ja em perdonareu pels molts i molts racons que no he esmentat, però això tan sols n’és un tast. Per acabar, voldria afegir que antany aquí vivien fins i tot llúdrigues, ja que el rius eren nets. Ara només algunes capçaleres conserven una qualitat òptima, i és aquí on encara trobem poblacions de peixos autòctons: barb cua-roig o bagra. Malgrat tot, la contaminació dels darrers anys està minvant i ja s’han tornat a veure espècies com la tortuga de rierol, el blauet o el rascló, que ens indiquen que anem pel bon camí.

De la mateixa manera que aquests rius i el territori que els envolta ens ofereixen una riquesa i diversitat envejables, esperem que la gestió de la vegueria de les terres de l’Anoia, la Bisbal, el Foix i el Garraf ens sigui favorable i ens permeti conservar aquest patrimoni natural.

I, no ho oblidem mai: el riu és vida.

... aquests rius i el territori que els envolta ens ofereixen una riquesa i una diversitat envejables.  Esperem que la gestió de la vegueria de les terres de l’Anoia, la Bisbal, el Foix i el Garraf ens sigui favorable i ens permeti conservar aquest patrimoni natural.