ANTONI RIBAS, La Fura, 31.03.2006. El Metropolitanisme es desvetlla

  • Imprimeix
Els municipis que van integrar la antiga Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) es desvetllen. Encapçalats per l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, han iniciat aquesta setmana una ofensiva per tornar a fer realitat aquest àmbit territorial que va suprimir el Govern de CiU l’any 1986 quan va tirar endavant les lleis d’ordenació territorial. A Jordi Pujol, que ja estava molest pel contra poder a la Generalitat que els socialistes van fer de l’AMB, li va pujar la mosca al nas quan l’AMB parlà de política agrària, dissenyà una bandera i feu un himne. La història és tossuda, però, i l’AMB ho demostra. Nascuda en el franquisme i essent l’esca d’una profunda baralla de poder entre l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona a les acaballes de la dictadura, l’àmbit metropolità va ser una eina de planificació supramunicipal acceptable pels ajuntaments democràtics per posar ordre urbanístic i seny en la gestió a tot l’entorn de Barcelona. Ni tot ho fa bé ni tot és dolent, recordo que comentava un vell regidor d’un poble metropolità petit. Dimarts, doncs, els municipis que ara estan agrupats a la mancomunitat metropolitana reclamaven al Govern de la Generalitat que era l’hora de complir un punt del Pacte del Tinell: feu una entitat metropolitana amb cara i ulls. I no volen esperar que el Govern legisli sobre les vegueries un cop estigui vigent l’Estatut. Cal veure el camí que farà la reclamació metropolitana perquè, ara per ara, s’ha presentat en un moment delicat en el qual el Tripartit està més barallat que mai pel cas de les quotes que reclama ERC a la gent que ha nomenat per un càrrec de confiança de l’administració catalana, i l’oposició atia fort el foc de la tensió. Torna a ser un tots contra tots... i ha tornat a sortir el fatídic 3% i altres coses punyeteres. Si no s’apaivaga el clima polític de destrucció i autodestrucció, la petició metropolitana s’alentirà. El fet, però, que s’ha de tenir en compte és que el metropolitanisme torna. I no podem fer el distret ni passar de llarg. Al Penedès, del fet metropolità n’hem fet una qüestió, un problema amb més veus en contra que a favor, amb més crítiques que lloances, però, en general, sense haver-hi reflexionat massa a fons. Ara caldria tenir aquest debat fet. Com que no és així, caldrà fer un esprint. I els partits, amb confrares a l’àmbit metropolità que els poden ajudar i les plataformes ciutadanes hauran de reflexionar i repensar aquesta dimensió de la realitat. Perquè més aviat que tard caldrà dialogar o discutir -o plantar-hi cara o doblegar-s’hi- amb la gent i les propostes metropolitanes que ens són veïnes. Barcelona es mou. Tarragona està més somorta. I el Penedès, preferiblement amb vegueria o sense, és al mig de totes dues i té un discurs a mig fer, gens consensuat. Esmentar el fet metropolità ara i aquí és com quan surt el dimoni en una representació de titelles: crits i xiulets. Però la realitat social, territorial, política i administrativa no és una comèdia literària ni un discurs que es pot aturar. Dient fora i ai uix, el fet metropolità no s’aparta ni s’arronsa ni fa mutis per l’escenari. Per tant, és necessari tenir arguments pensats per dialogar-hi i propostes per contraposar a les seves i alternatives per oferir. Aquí, ara amb la reivindicació de la vegueria, s’ha mostrat una voluntat de ser. És necessària, doncs, la reflexió sobre la relació amb l’entorn, lliure de tòpics. I la màxima política unitària. Aquesta sembla impossible ara per ara... També seria útil que l’alcalde de Vilafranca no hagués d’anar ranc a les trobades amb les altres ciutats de l’entorn de Barcelona -els seus oponents en cas de ser alcaldes també es rebotarien davant d’una mesura d’aquesta mena- perquè qui hi perd és la vila, que si no obté la vegueria haurà de fer grup amb aquestes ciutats que ara estigmatitzem. Arreglar això ara també sembla impossible...