PVP. El 3 de 8, 27.05.05. La metropolitanització del Penedès

Si la nostra proposta fos del tot estèril i sense cap possibilitat, no creiem pas que algú com el Sr. Cesar Martín s’entretindria a escriure un article de llarga extensió, per intentar fer front i oposar-se d’una manera contundent, a la possibilitat d’una Vegueria Pròpia. La falsa idea de què no hi ha res a fer, què tot està dat i beneït es desmobilitzadora per si, i d’acceptar-la encara estaríem a l’edat de pedra. No estem pas esperant Godot, estem lluitant pel que considerem la millor alternativa d’organització territorial pel nostre país, pel nostre territori i per la nostra gent. Segurament el senyor Martín també pensava que els defensors de la nova cultura de l’aigua i opositors al transvasament de l’Ebre estaven esperant a Godot, però vet aquí que, finalment, Godot va aparèixer i el transvasament s’ha aturat.

Creiem poc afortunat parlar de capitalitat, en aquest cas s’ens proposa Vilanova, però podria ser qualsevol altra ciutat del nostre territori. Malgrat no es el moment d’obrir aquest debat, volem deixar clar que nosaltres pensem en un infraestructura descentralizada i en xarxa, sense un únic cap situat al centre del territori. El que s’hauria de parlar i molt, és de l’actual complexitat estructural deguda a la interacció de diversos nivells polítics i administratius, que es podria reduir de manera dràstica, i que estigues basada només en municipis, comarques i vegueries. El resultat d’aquesta simplificació, representaria un important estalvi econòmic.

Per altra banda, pensem que la creació d’una vegueria pròpia no representa cap despesa extraordinària, i en qualsevol cas la suposada despesa extra serà sempre inferior al benefici social que produirà. Apostem per la descentralització com a factor econòmic i com alternativa a la centralització a l’àrea metropolitana. També cal no confondre la vegueria de Barcelona, amb la Generalitat de Catalunya, ja que massa sovint aquesta confusió és un dels arguments que utilitzen els contraris a la vegueria pròpia. Pertànyer a la vegueria de Barcelona i a la de Tarragona ens allunya dels centres de decisió, divideix el nostre territori i dilueix la nostra presència.

No podem acceptar de sotmetre la política i la societat a la lògica econòmica basada en el mercat i la globalització. D’acceptar aquesta lògica i el raonament conseqüent, no caldria que existissin estats, ni ajuntaments, ni cap organització político-administrativa, però llavors qui vetllaria pels interessos dels ciutadans? Nosaltres defensem el dret dels ciutadans a debatre i a prendre decisions, especialment en qüestions tant importants pel present i pel futur, com ho és l’organització territorial. Són els ciutadans, i no pas el mercat, el que ha de decidir com s’ha d’organitzar el territori. De fet, la major part de les organitzacions locals i comarcals dels partits polítics que actuen al Penedès s’han posicionat clarament a favor de tenir una vegueria pròpia.

Si l’espai és una dimensió fundamental de l’estructura social, com afirma en Manuel Castells, en lloc de desapareixa les ciutats estem assistin a la més gran onada d’urbanització de la història humana, amb el creixement de les regions metropolitanes, que configuren entre elles una arquitectura global de nodes i xarxes, i també models multinodes dins de les pròpies regions metropolitanes. Es tracta d’un procés espacial de descentralització concentrada de la població i les activitats, el que s’anomena “disperció territorial articulada” ,i nosaltres, si ens deixen, no ens hi volem quedar entrampats. Aspirem a tenir una Vegueria Pròpia com a projecte de construcció d’identitat i com a eina per crear una nova cultura territorial.

Tenim plena confiança en el sentit democràtic del Parlament de Catalunya i del Govern de la Generalitat i per aquest motiu pensem que abans d’aprovar la llei d’organització territorial obriran un debat públic i consultaran el parer dels ciutadans, especialment els d’aquells indrets que s’han manifestat a favor de propostes alternatives. Defensem la lògica de la lluita i del compromís per tal d’avançar, de millorar, no en un sentit ineludible de progrés mal entès, sinó de millora de les condicions de vida, garantin alhora el principi de subsidiarietat, de forma que les decisions es prenguin sempre el més aprop possible dels ciutadans.